Entrevista (publicada a Animalia):

«Un millor coneixement comporta una convivència més harmònica.»

Per: MIGUEL SÁNCHEZ. Redacció Animalia
Fotos cedides per TXEMA SALVANS

Un més de la família. Comprendre el comportament del gos per prevenir els problemes més habituals és el primer llibre de l’etòleg caní Oriol Ribas. Està dedicat a tots els gossos que ha tractat (i a molts més), als seus amos i als seus veterinaris, perquè han confiat en ell i han compartit experiències úniques que ara ens confia.

El títol del llibre fa referència a la família. Quants cops t’han dit aquesta frase, els amos dels gossos que has tractat?
Sí, el títol del llibre me’l van suggerir els mateixos propietaris, i vaig creure que era molt adequat. Hi faig referència a la família des de dues perspectives: des del punt de vista emocional, ja que no sé quin ressort ens fa saltar el gos als humans que fa que el tractem emocionalment com un més i que, per exemple, suportem despeses quan està malalt, com un més de la família. D’altra banda, també hi reflecteixo que, des de la perspectiva evolutiva, com a mamífers que som, tampoc no fa tant que ens vam separar. És a dir, en l’àmbit biològic hi ha un parentiu, a partir del qual podem considerar-los cosins nostres, ja que, des que va fer eclosió la vida al planeta, aproximadament el 95 per cent del temps hem compartit ancestres comuns.

Al llarg dels teus deu anys d’experiència, hi ha alguna anècdota en el comportament caní que t’hagi cridat l’atenció d’una manera especial en aquesta relació entre éssers humans i gossos?
Sí, una vegada, per desig exprés de l’avi difunt d’un client, la família va barrejar les seves cendres amb les del seu gos anterior. Quan m’ho van explicar, em va venir al pensament el descobriment, en un jaciment fòssil de dotze mil anys d’antiguitat, d’un esquelet humà que abraçava, per a l’eternitat, el que semblava que era un cadell de gos. Probablement, aquesta emoció forçosament profunda que havien experimentat per l’animal aquestes dues persones havia de ser la mateixa, i és curiós que fos en períodes tan diferents i amb dotze mil anys de diferència.

Veig que el llibre l’has editat tu mateix. Com és que t’hi has atrevit?
La veritat és que no he buscat gaires editorials, entre altres coses perquè se m’acabava el temps. He descartat aquesta possibilitat, perquè l’estil de llibre que em suggerien, a l’editorial que més m’agradava, no era el que m’interessava. Així, finalment, vaig decidir fer-ho pel meu compte, tot i que no descarto que se’n faci una segona edició amb una editorial al darrere, per bé que el llibre ja es pot trobar en la major part de llibreries.

Diga’m de què treballes i et diré com ets.

I quin és el motiu principal que t’ha dut a escriure aquest llibre?
Crec que hi havia un buit. Potser la naturalesa canina està tractada en un nivell més alt, orientat a professionals. I, a més, no hi havia cap llibre que tractés, especialment, sobre la prevenció de tots els problemes més habituals que es poden presentar en el cas del gos en el medi urbà. M’agrada molt haver aconseguit que vagin de bracet el coneixement de la naturalesa canina i els consells pràctics. No pretenia un llibre que fos un receptari sense sentit.

El també especialista en comportament caní Ken Sewell comenta en el pròleg que aquest llibre es tan valent com original. T’atreveixes a defensar aquesta afirmació?
Li agraeixo molt el detall que ha tingut amb mi, i més tenint en compte que ve d’una persona que, sens dubte, és un dels pioners en la història de l’estudi del comportament caní al nostre país. Del que estic orgullós, si m’ho permeteu, és d’haver-hi donat aquest enfocament evolucionista. Em fascina la idea de Darwin i crec que il·lumina molts àmbits de la nostra existència. En el cas del gos i l’home, no deixa de ser una excepció. En aquest sentit, sí que es podria defensar l’originalitat.

Has escrit Un més de la família en forma de diàleg, formulant la major part de preguntes que un propietari et podria fer si estigués davant teu. En el teu cas, t’has preguntat mai per què la natura és com és?
La pregunta és molt profunda. Sempre m’ha fascinat observar i anar encaixant petites peces per intentar obtenir una visió global d’aquest gran puzle que és el món que ens envolta. M’ho passo molt bé intentant trobar explicacions a les coses, al comportament tant dels gossos com de les persones. El fet que des de l’origen de la matèria, al cap de vint mil milions d’anys, la mateixa matèria es faci conscient i sàpiga el camí que ha recorregut, el trobo fascinant i bellíssim. Potser la pregunta, més que per què el món és com és, hauria de ser com és que hi ha alguna cosa en lloc del no-res. Després de Darwin i Hawking, malgrat que encara queden algunes incògnites per aclarir, probablement la pregunta fonamental que cal fer-nos és: per què l’univers s’ha pres la molèstia d’existir?

Divideixes el llibre en dues parts: la naturalesa del gos i la convivència. En observar i comprendre els gossos, coneixem molts aspectes sobre l’origen del nostre propi comportament?
Sense cap dubte. Evidentment, l’home posseeix un llenguatge i té moltes més facetes que el gos, lògicament; però això no vol dir que no tinguem moltes coses en comú. Però, igual que el parentiu estret que hi ha entre els humans i el ximpanzé no significa que ens comportem de la mateixa manera que ells, ni que ens hagin d’educar de la mateixa manera, atès que no som una subespècie de ximpanzé, també hauríem de considerar que el gos és una espècie biològica de ple dret i no una subespècie del llop o una forma aberrant i degenerada d’aquest.

Per què ho dius?
Perquè, sovint, emparant-se en el seu parentiu proper amb el llop, es fan tota mena de comparacions i es treuen conclusions sovint superficials sobre la manera d’educar-lo. El gos és una espècie amb una historia natural interessantísima i ben adaptada al seu nínxol ecològic.

T’agradaria poder viatjar al passat i presenciar com el llop es va anar transformant en gos? Per on començaríem, per l’any 12000 aC o 130.000 anys enrere?
No crec que fos l’únic a qui l’hi agradaria. Molts s’hi apuntarien, perquè seria apassionant. No m’atreveixo a decantar-me per cap de les dues opcions. Ara, amb això em fas pensar en la polèmica entre els genetistes i els que estudien els fòssils, però no t’ho sabria dir. Amb el temps, de ben segur que una de les dues opcions guanyarà en consistència.

Afirmes que la dona va tenir un paper decisiu en la domesticació del gos. Per què?
Si ens fixem en el perfil de les persones que, a les ciutats, donen menjar als gats del carrer o als coloms —un perfil no condicionat per l’estrat social—, això ens aporta moltes pistes en aquesta qüestió. Aquestes persones acostumen a ser dones. El sexe femení, segurament pel fet que és qui té un paper més significatiu en la cura dels fills, és més propens a mostrar-se compassiu amb un animal i a tenir més capacitat d’empatia.

També comentes que t’agradaria que el lector fos capaç de meravellar-se davant del comportament d’un animal tan proper com és el gos. Sabem poques coses dels animals domèstics, com ara el gos, amb qui convivim cada dia?
Sí, entre altres coses perquè no hi ha una teoria del cervell que ho expliqui tot. Així com la genètica està molt més avançada, avui en dia el cervell és encara un dels grans misteris, juntament amb l’origen del cosmos. El nostre interès i la capacitat que tenim de meravellar-nos davant tot allò que ens envolta van disminuint amb l’edat. Potser això es deu al fet que ens anem acostumant a no trobar respostes satisfactòries a les nostres preguntes.

Les mascotes estan adaptades genèticament per a la seva nova funció com a animals de companyia?
Aquest punt queda clarament reflectit en els casos d’agressivitat. Alguns gossos «no s’han acabat d’adonar» que tenen les calories de cada dia garantides, i tenen comportaments que, al seu dia, eren adaptatius, com el fet de defensar el menjar. Avui en dia, aquest comportament no té sentit, però encara es dóna més sovint del que seria desitjable, encara que l’home hagi anat seleccionant els individus més dòcils i descartant-ne els més agressius.

En qüestions de genètica, ara li toca al gos. La creació del mapa del genoma del gos, la possibilitat de la modificació genètica i la clonació contribuiran a millorar el comportament i la salut dels gossos?
Avui en dia, costa fins i tot fer-se la idea del potencial que té tot això. Però no deixa de ser una eina, que és una cosa si s’aplica bé, i una altra de molt diferent si s’aplica malament. És com un ganivet: pot servir per tallar o per assassinar, però no per això hem de condemnar el ferrer o el biòleg. L’ús que fem d’aquests coneixements depèn de nosaltres, però, sens dubte, poden ajudar molt.

Quin paper tenen els criadors?
M’atreviria a dir que, des del punt de vista del comportament, tenen un paper molt més rellevant del que molts d’ells creuen. No tan sols es tracta que fomentin les races que són més adequades per a l’àmbit urbà, sinó que també haurien de dur a terme, com a mínim, els treballs preliminars pel que fa a la socialització dels cadells i les conductes d’evacuació.

I els veterinaris?
Són les persones de confiança, els metges de capçalera. Tenen una gran importància.

Quin paper tenen o poden tenir els especialistes en comportament en el moment que una família escull un gos de companyia?
Sóc partidari, i no em cansaré mai de dir-ho, que, abans d’escollir un gos, les persones vagin a un especialista en comportament caní, que és més imparcial que un criador. Els especialistes en comportament caní podem assessorar sobre diverses qüestions: la raça més indicada (tot i que no hi ha una recepta única), el sexe, si pot ser de raça o mestís, d’una protectora o no… Un cop tenen el cadell, també és molt interessant que un professional es dediqui a proporcionar els consells bàsics per prevenir els problemes més habituals. Sóc partidari de fer-ne un seguiment integral.

I per on passa?
Per saber instaurar la normativa d’una manera adequada, saber interpretar-la, resoldre els temes dels pipís, saber com ha de jugar i evitar les futures destrosses i l’agressivitat, i aprendre a estar sol, ja que cal que el gos sigui autosuficient. Avui en dia, són animals molt protegits i qualsevol acte rellevant per a la seva supervivència o vida passa per nosaltres, amb la qual cosa, a vegades, es creen problemes de dependència. Els punts principals serien l’elecció de l’individu del gos, l’assessorament en el cadell i, més endavant, l’obediència, amb finalitats preventives més que comprovades. Els del gremi hem de reconèixer, amb humilitat, que, un cop instaurat el problema, la solució no sempre és tan fàcil de resoldre com tots voldríem.

L’any 2002, vas publicar a Animalia uns quants articles que van marcar un punt d’inflexió sobre l’opinió d’un elevat nombre d’especialistes en comportament caní i veterinaris de Barcelona respecte de l’ús de psicofàrmacs en gossos. Quines són les teves raons?
Si els critico no és perquè no pugui prescriure’n, ja que, de fet, com a biòleg, puc fer-ho sempre que hi hagi un fàrmac en fase experimental i estigui subjecte a un estudi, que és com haurien d’estar. Però crec que cal aprofundir més en intervenció conductual que en altres aspectes, ja que l’ús dels psicofàrmacs és com ara tocar el piano amb manyoples. Pots tocar una tecla, que és la que vols, però el més probable és que en toquis tres més que no t’interessen. Les persones que no són de l’àmbit estrictament universitari tenen la tendència a associar etologia amb psicofarmacologia, i no és així. L’etologia és el cos teòric, o l’eina, que tot bon professional del comportament necessita per reconduir o reeducar una conducta.

Què en penses, del tall d’orelles o l’amputació de la cua en els gossos?
Crec que fer-ho és més aviat absurd, gratuït i difícil de justificar. A més, a Catalunya, està prohibit. És molt curiós, perquè un Doberman sense les orelles tallades té un aspecte molt més inofensiu, perquè els angles, igual que tot el que és fosc, formen el paradigma de l’animal ferotge.

I que n’opines, de la castració?
Crec que l’ideal seria que les persones escollissin el sexe del gos a consciència, sabent que n’han d’esperar. I no hauríem d’arribar en aquest punt. Però el cert és que, en determinats casos, encara que mai no és garantia d’èxit, és necessari tenir-la en compte.

Quins misteris queden per desvetllar encara en la naturalesa i en la convivència en els gossos?
Encara queda molt per fer. Per exemple, m’agradaria molt conèixer treballs seriosos sobre l’aprenentatge mitjançant la suggestió, que té una importància cabdal, i crec que és un tema molt interessant.

I encara una última pregunta: què n’esperes, del lector, un cop acabat el llibre?
Si li és útil i li permet conèixer més a fons la naturalesa del gos, ja n’estic satisfet. Un millor coneixement comporta una convivència més harmònica entre les dues parts.

El diàleg pot continuar a Un més de la família.

[ tornar ]